Angel

Puc ser sincer?
Ho deixaria tot i aniria a buscar-te.



Llegeixo el nou missatge. El torno a llegir. Un cop més. Em dono compte que no he respirat des de la primera lectura. Deixo anar l'aire de cop...Que significa això?
Significa el començament.

Hores després, rebo la trucada. Aquest cop el cor em fa un bot. El noi dels pantalons estrambotics ho ha deixat tot. I ara podem tornar a començar. Aquest cop fer les coses bé...
Oh, estimat diari, sóc tan feliç, es com si estigues dins d'una pel·lícula saps?
Una d'aquelles on el noi i la noia, despres de viure mil i una aventures tornen a estar junts...
I demà, com si tornessim enrere dos mesos tornarem anar, ell i jo, al mateix parc on tot va iniciar i ara, després de les mil i una aventures continuará.
Estimat Diari, tinc un somriure imborrable, i tot es gràcies a ell, al meu angel.

Més canvis

La gent canvia. I jo cada cop ho estic fent més.
Es com si ja no sigues la persona de abans saps? La meva "jo" es taaaaan diferent!
La meva jo actual pensa d'unaltre manera, vesteix diferent, canta diferent, avui porta els cabells blau i rosa (tot i que vull que es quedin permanentment així per que m'encanten) i fuma...
Se'm fa extrany dir-te que des de fa uns dies que fumo, Estimat Diari. Però he de ser sincera...Em sento bé amb un cigarret a la mà, saps? Avui he anat a comprar-ne- La meva "jo" actual s'ha vestit como una noia de 20 anys italiana i ha marxat. Tinc aquest do. Si vulgues, podria ser un apersona diferent en menys de 20 segons. Si volgues ningú sabria com soc realment. Podria ser una noia fina i amb classe que s'enamora fàcilment, o una noia de 18 anys que ja no parla. I en canvi, que sóc? Sóc una noia que no sap que és. Rebel, confusa, misteriosa, soc jo Estimat Diari!

PAPA

El meu pare, obviament, no va fer cas a la meva mare, ell sap que es la persona que més estimo en el món...Em destrossaria si la nostra relació ja no sigues la mateixa...

De que parlen els pares mentres dormim?

- Alehores allunyat d'ella

Estic darrere la porta de l'habitaió dels meus pares. Demà la meva mare marxa a estudiar a fora, marxara d'hora, molt d'hora...tot i així encara estan desperts parlant. ELmeu pare suposa que jo no estic durmint, però igualment no diu res. Probablement sap fins i tot que jo ho estic sentint tot però se que no em delatarà. La meva mare continua amb els seus arguments. Ho tinc clar. La odio. I cada cop més. COm li pot demanar al meu propi pare que s'alluny de mi?

Sobre una teulada

"Los amores de verano terminan por todo tipo de razones, pero al fin y al cabo todos tienen algo en comun: son estrellas fugaces. Un espectacular momento de luz celestial, una esfimera luz de la eternidad que en un instante se van"

La pel·lícula el Diario de Noah ja ho deia. En un instant desapareixen. I aquest instant, en el meu cas ha sigut màgic.
Ens dirigim direcció al cementiri, pujem sobre les teulades i els petons comencen i no paren. No hi ha llum però en el cel no es veuen massa les estrelles. Llàstima. Unaltre moment de pasió fa que acabem estirats, un sobre l'altre, com si res més existis. Podria ser una bonica escena d'una pel·lícula, un moment que sempre es recordara...

Petons. Caricies. Somriures. I més petons. Des de la teulada se senten veus llunyanes, si algu pases per aquí...És igual. Li trec la samarreta i ell fa el mateix. Dos cosos sota la llum dun fanal abraçats en un poble minuscul a les dotze de la nit. Només falta música...Com si em llegis el pensament, el noi dels ulls com el mar agafa el mobil i comença a sonar una dolça melodia. M'agafa de la ma, no se ballar, però a dalt d'una teulada tot es més fàcil.
La música no cesa i els petons tampoc, cada cop més intensos, cada cop més pasionals. Les mans pujen i baixen, estem ell i jo. No tinc res més al cap. Tot desapareix d'amunt d'una teulada. Tot despareix quan estic amb ell.

Em mira, em somriu i em pregunta perquè sóc tan misteriosa, perquè sóc diferent. En el fons, no sap res de mi... Li responc que no m'agrada fer veure a tothom com sóc. No m'agrada que la gent sapigui el que penso, es més dificil que em facin mal. Aixi que em poso una máscara.

S'acosta i em mira fixament:
- Es veritat, mai se el que penses...

Somric, m'acosto encara més i abans de tornar a la "rutina" dels petons li dic:

-Ara només penso en tu...



http://www.youtube.com/watch?v=ViqCO35OfNU

Jo oblidant

Poc a poc oblido.
La calor, l'agua, la platja, la cervesa, els vestist curts, els amics, la música, la piscina i la felicitat que neix a l'estiu es el millor eétode per oblidar. Realment no se si es el que vull, només desitjo deixar de pensar-hi. Deixar de sentir-me malament si veig una foto d'ell amb unaltre. Deixar de recordar al escoltar la cançó Deixar de pensar en tot el que haguès pogut ser diferent...
Només necesito això, saps?

I per ara funciona: Ballar, cantar, estar amb els amics, fer fotos, veure pel·licules, baralles de coixins, festa, bojeries, anar a correr, ser lliure. És el més indispensable...

Crec que avui es un dels dies, almenys de la última época, que més he somrigut. Somriure sense saber el perquè. Feia temps que no provava aquesta sensació...


I avui, avui he oblidat. Durant unes hores ja no m'importava res! Absolutament res! Jo i ell. Jo i els amics. Jo i la piscina. Jo i la càmera. Jo i el gat. Jo sense cap tristesa. Jo sense cap noi dels pantalons estrambotics. Només jo. Jo oblidant.

Traició

Tothom algun cop m'ha fallat.

Amics o gent coneguda, profesors, pares...Des del moment que vaig adonarmen sóc desconfiada i més freda del que potser la gent vol que sigui i avui ha arribat el punt que amb la meva mare ja no puc més. Suposo que trobar-te fotos de tu i el noi que anterriorment estava amb tu al Ipad de la propia mare a tothom li faria ràbia, però crec que el límit es la mentida, l'excusa i el fet de no afrontar la veritat i les seves conseqüències. Traició. Només te una paraula. La poca confiança que tenia, s'acaba de perdre... sobre tot, ara que ja estava oblidant, no ha sigut el millor moment veure els instants de felicitat passat amb algú que mai més estaré...

De nou

I aquí estic Estimat Diari, després de tres mesos.

Tres mesos en el que tot ha sigut diferent...I aquí estic, despres de que els meus escrits han estat llegits, després de passar el dia més extrany de la meva vida, de sentir-me dins d'una pel·licula, després de pifiar-la, de plorar tantes nits, de perdre a un noi que realment m'agradava, de sentir-me traicionada i sola de nou...Han passat tantes coses, he escrit i rebut tants missatges, he rigut, he fet molts petons, he cantat, he agafat el metro masses vegades, m'he despedit tres vegades en un dia i realment he sigut feliç...
I ara, Estimat Diari, he tornat. He tornat a la vida real, tot ha canviat per quedar-se igual. Asseguda al llit, amb les cames creuades, escrivint al ritme de la canço que tant em recorda a ell. Des del primer moment li vaig dir que a mi em constava demostrar el que sento, i ara es massa tard. Se que acavare oblidant: cadascú amb la seva vida, però m'agradaria tant tornar enrere i canviar les coses. M'agradaria tant trucar-lo i demanar-li que tot torni com abans...Tots els petons, tots els somriures, totes les cançons i les trucades que no quedesin en el passat. Tan de bo.
Les meves llàgrimes es rebelen i volen surtir al exterior, però aguanto, no penso plorar! En aquests tres mesos he crescut i ara, menys amb tu, porto sempre una màscara. Una màscara que m'ajuda, i que no rebela els meus pensaments als altres. Per això et necesito diari, per dir-te tot el que no puc (o no m'atreveixo) a dir.

Així que, aquí estic. De nou.

http://www.youtube.com/watch?v=Ibv2ZoLgcyg