"Los amores de verano terminan por todo tipo de razones, pero al fin y al cabo todos tienen algo en comun: son estrellas fugaces. Un espectacular momento de luz celestial, una esfimera luz de la eternidad que en un instante se van"
La pel·lícula el Diario de Noah ja ho deia. En un instant desapareixen. I aquest instant, en el meu cas ha sigut màgic.
Ens dirigim direcció al cementiri, pujem sobre les teulades i els petons comencen i no paren. No hi ha llum però en el cel no es veuen massa les estrelles. Llàstima. Unaltre moment de pasió fa que acabem estirats, un sobre l'altre, com si res més existis. Podria ser una bonica escena d'una pel·lícula, un moment que sempre es recordara...
Petons. Caricies. Somriures. I més petons. Des de la teulada se senten veus llunyanes, si algu pases per aquí...És igual. Li trec la samarreta i ell fa el mateix. Dos cosos sota la llum dun fanal abraçats en un poble minuscul a les dotze de la nit. Només falta música...Com si em llegis el pensament, el noi dels ulls com el mar agafa el mobil i comença a sonar una dolça melodia. M'agafa de la ma, no se ballar, però a dalt d'una teulada tot es més fàcil.
La música no cesa i els petons tampoc, cada cop més intensos, cada cop més pasionals. Les mans pujen i baixen, estem ell i jo. No tinc res més al cap. Tot desapareix d'amunt d'una teulada. Tot despareix quan estic amb ell.
Em mira, em somriu i em pregunta perquè sóc tan misteriosa, perquè sóc diferent. En el fons, no sap res de mi... Li responc que no m'agrada fer veure a tothom com sóc. No m'agrada que la gent sapigui el que penso, es més dificil que em facin mal. Aixi que em poso una máscara.
S'acosta i em mira fixament:
- Es veritat, mai se el que penses...
Somric, m'acosto encara més i abans de tornar a la "rutina" dels petons li dic:
-Ara només penso en tu...
http://www.youtube.com/watch?v=ViqCO35OfNU
No hay comentarios:
Publicar un comentario