El noi impresindible

El seu nom ho diu tot no? Mirant enrere i intentant recordar quan ens vam coneixer, no aconsegueixo trobar el moment exacte de quan per primer cop vam parlar.
A partir d'aquell dia,poc a poc, va anar entrant a la meva vida, fins al punt que ara ja no pot sortir. Bé, de surtir podria, però un rastre de records sempre quedaria.

Totes les vegades que m'ha demanat matrioni en mig del carrer, les vegades que quan tnc ganes de plorar ho acabo fent però riure, els moments en que el veig el dia cambia completament de rumb, les nostres cançons, les nostres converses per la nit en un banc (o sobre un arbre), les nostres bromes i totes les parides que fem normalment pel carrer...deixarien una marca dins meu. Ell és imprecindible.

Recorre una part d'un camí, no significa equivocar-se

Avui.
Avui em pot canviar la vida. A partir de avui, jo seré diferent i el meu futur agafarà un camí o un altre... Diuen que recorre una part d'un camí no significa equivocar-se...Però i el temps predut?
Avui, un dia normal com qualsevol altre deicidirà si continuo en aquest camí o si canvio de direcció bruscament, decidirà si em quedo amb la gent que més admiro, o no.

Aquest és el motiu de el meu estat dels últims dies...Si no fos per ell, el noi imprecindible a saber com hagués acabat, pitjor que fa uns mesos no, perquè allà vaig tocar fondo, però m'hauria tornat a enfonsar?

I aquesta, és una de les poques preguntes que no necesito cap resposta, millor.

Avui, els nervis m'han vençut. En el fons no és més que un examen, però aquest examen ho soposa tot....Sovint penso en com les coses haurien canviat amb petits gestos: si agafo el carrer més curt o més llarg, si menjo una poma o tres galetes, si decideixo parlar o no amb una persona...

I avui és un dia, que depén de com acabi tot canviarà, i mai sabré com hauria sigut la meva vida si avui hagués estat diferent.

No deien que mai has de mirar enrere?

-Busques algú?

I el veig, darrere meu. No deien que mai has de mirar enrere? Un altre cop la vida m'està donant una lliçó, el passat és passat, s'ha de viure el present. Però és difícil complir-ho. Si pogués tornar unes mesos enrere i reviure tots els moments anteriors...Aquelles mirades, els somriures de complicitat, les abraçades, els petons...El nostre últim petó...però sobre tot, la nostra última tarda junts...Si ho hagués sapigut...

Jo: No, no estib buscant a ningú (ja t'he trobat)
Ell: (amb els seus ulls color mel em mira i em somriu)

I travessant la Gran via no puc deixar de somriure. Ell em parla i jo responc. De que va la conversa? Tan se val! Estic al seu costat i després de tan silenci no puc demanar mñes. Amb una mica de sort no notarà que la veu em remola, que les galtes em cremen i que tinc un somriure permanent al rostre...

Sobre un arbre

Estava perduda i he acabat sobre un arbre. Perduda, però sobre un arbre, no està malament no?

I ara és el nostre arbre, bé dir-li arbre potser es excessiu fins i tot per un tronc talat en mig de la ciutat...Però continua sent el nostre lloc. I per què no?
Quanta gent podria explicar que s'ha estat sobre un arbre cantant, escoltant la nostra cançó, abraçant-nos i sent només amics? Qui ho podria dir? Qui podria dir que acabariem així quan ens vam conèixer per pura casualitat? Qui?

I es que ell, juntament amb la noia amb qui més confio i més necesito , ha estat allà en el moment adequat.

Ell, ell em fa feliç. Sigui on sigui, al carrer, a un banc o sobre un arbre... em treu un somriure.

Perduda

Em començo a sentir empresonada. Es com si intentant fugir vaig començar a correr cap a una direcció i ara, aquest camí ja no té sortida. No te solució, he arribat al final i no puc ni tornar enrere... Ni a l'escola, ni al conservatori, ni amb les meves amistats...és possible que tot ho hagi fet malament?

Porto uns dies que no tinc ni ganes de viure, es com si haguès recaigut en el passat, com si tornes a no ser RES. Hi han poques coses que em fan continuar i la idea de separar-me de la gent que em fa viure em desgasta per dins.

Sobretot la gent que sap que estic malament sense mirar-me...Trobaré a faltar això. Molt.

No sabria com anomenar-me a mi mateixa: Fugitiva? Empresonada? Be, ja ho se: perduda...

Estic perduda.


Att. Una noia complidada, confusa i perduda.

Perill

El meu diari, comença a perillar.
Expico: la relació amb la meva mare mai ha sigut meravellosa (per no dir que no ens portem gens bé) i a més, ara estic farta que em controlin minut per minut. En els últims mesos m’han tret tot el que m’importava: la música, el piano, la platja, la tranquilitat i ara només em falta que em treguin el fet de poder escriure’t.
Em sento empresonada dins la meva vida i no se com lliberar-me del món, i això no és la solució, però almenys m'ajuda a sobreportar-ho.
Aixi que, estimat diari, desitjam sort i encreua els dits perquè els meus pares no descobreixin la existencia d’aquests escrits...A saber com acabaria...!


PD: En (el pitjor) cas que, mamma i papa esteu llegint això: TANQUEU I NO LLEGIU MÉÉÉS!

La noia amb qui més confio en el món i que més necesito

Tot va començar al sofà de l'entrada de casa de l'amic imprecindible .

En aquell sofà, va començar una de les nits que mai oblidaré, no només per la multa que ens van fer (una llarga historia, bé, en veritat és molt fàcil d'explicar...però no ve al cas!), sinó que va ser una nit inolvidable per l'amistat que es va crear. En aquell sofá jo i la noia amb qui més confio i que més necesito ens vam sincerar i vam dir la veritat, cosa que feia temps que no podía fer-ho amb ningú.

Com bé diu el sobrenom, és la noia amb qui més confio...etc etc, ella és la meva companya d'aventures, la meva complice, la persona que sap més de mi, la noia que em fa riure quan no tinc ganes de fer-ho...i sobre tot, és una raó per viure.

Algun dia et confesaré tot el que he passat amb ella, però avui ja no tinc temps de relatar'ho tot!
Fins i tot potser algun dia llegirà això i potser t'escriu algu! Qui sap?!

Mentrestant...doncs bé...ja saps qui és, un dels pocs diamants que coneixeré al llarg de la meva vida.

Bona nit, Estimat Diari.

Altres dilemes

Deixan't de banda el assupte amoros, del qual parlare més tard, tinc altres pensaments recurrents en el cap:

"ELLA", l'amiga que se'n va un any i tinc por de perdre, l'amic imprecindible, la noia amb qui més confio en el món i que més necesito, si m'expulsen del col·legi, la relació amb/i dels meus pares...

Tinc el cap a punt d'explotar i no tinc ni temps ja que el que tinc el dedico a preparar l'examen per què no em separin de: la noia amb qui més confio en el món i que més necesito i de l'amic imprecindible... Algun cop estaré tranquila?


Att. Una noica confusa, complicada i sense temps per ordenar els seus pensaments.

El noi dels ulls de color mel

- Els teus ulls m'enamoren.

Un any enrere la meva declaració ho va canviar tot.
Va començar una histròria que desgraciadament va acabar molt malament i fins fa unes mesos (bé, en veritat unes setmanes..ejem) no ho tenia gens superat. I ara, ara que estic bé doncs em falta poc per tornar a caure a les mans del propietari dels ulls de color mel.

Durant un temps vaig pensar que el noi que vaig conéixer no existia, que només era una actuació amb la finalitat de conseguir-me i jugar amb mi...aquesta ideea la tenia clarissima però ara tinc els meus subtes...potser no va ser així. Tothom s'equivoca no?
Ara bé, és el cas de donar una segona opurtunitat? El temps ho dirà...

Errors

Com saber si es un error si no el comets?
Estaria bé que estistís una resposta a tal pregunta, ja que molets vegades l'ha formulo. Diuen que els records es poden reactivar només sentint una olor, una paraula o una canço...En el meu cas , els seus ulls color mel i la seva manera d'abraçar-me m'han fet tornar al passat. M'ha fet tornar als records que ara formen el somni que m'ha fet apendre. Aquella étapa, que sota l'odi i el dolor em sembla màgica i molt bonica.
Se que hauria de continuar sense mirar enrere, però...i si...i si aquest cop és diferent? M'he d'arriscar? He de comentre el "possible error" amb el ell, el noi dels ulls de color mel?

Att. Una noia complicada, i aquest cop molt confusa.




http://www.youtube.com/watch?v=7mBfW-CdgLE

Només un somni

I aquesta serà la meva última vegada, el miraré i tot s'haurà acabat. Tot. Totes les llàgrimes, els records, les nits plorants, les cançons tristes, tot això desapareixerà i quedarà com si fos un somni. Un d'aquells somnis que no se sap si són bons o dolents, els que et deixen aquell sabor amarg a la boca, els que et donen tan angustia que no et fan ni pensar, o al contrari, et fan pensar fins a cert punt que les idees es comencen a desordenar. Tot el que creies que havies fet bé, decop es capgira i és una equivocació. Tota la vida buscant la perfecció i donar-te compte que es impossible trobar-la pel simple fet que no existeix. Però aleshores per què la segueixo buscant si se que no la trobaré?

I el veig, només una mirada, no puc abusar. Només una, ja està.

Fet.

No el tornaré a mirar.

I el torno a veure. Maleeixo el meu subconcient. Em giro i està allà. Tan a prop, tan lluny. Tan simple que és complicat...

I em mig d'un estrident silenci tanco els ulls, i penso. Les idees es comencen a ordenar, tot el que pensava que havia fet malament, continua estant malament però somric i decideixo oblidar. Oblidar de tal manera que tot sembli un somni. Aquest cop, un somni que fa apendre. Un somni que deixa pas a d'altres.


http://www.youtube.com/watch?v=wVyggTKDcOE

ELLA

Llegeixo ràpidament el nou missatge. Em mossego el llavi. Tanco el puny. Tanco els ulls. Tanco la pestanya del xat i em tanco a mi mateixa. No puc cridar, no em puc moure...Com he pogut arribar a aquest punt? 

Començo a pensar, però només tinc records borrosos: Una confesió, un problema, una baralla...

Un sentit de culpabilitat recorre el meu cos, tan ràpid com un calfred però doloros com una punyalada. Recordo els dies de felicitat, aquells que al despertar-me només pensava en si no havia fet els deures o si el barça havia perdut la nit anterior. I ara, ara em desperto de cop, destapada, suant, a punt de plorar i amb només una cosa al cap: Ella.

Ella, la noia vestida de blanc i gris, amb el cabell esponjos i amb un somriure sincer al seu rostre angelical. Semblava una fada...Va ser la primera que no només m'escoltava, sinó que m'entenia. Que em suportava i que m'estimava per lo que era i no per el que els altres volia que sigues...

I ara, la perdré.

Torno a obrir la conversa on està escrita tota la història, la veritat. La cancel·lo. Tan de bó això servis per fer desaparèixer aquesta crua realitat. Però no, el problema segeuix, les nits d'insmni continuen, una amistat es trenca, una vida es perd i un hospital, pot estar a punt de rebre un nou pacient.

http://www.youtube.com/watch?v=cJ1-5hRY-1o

Complicacions

Tinc el cap fet un embolic. Res més a dir...

Att. Una noia complicada

Una noia que ja no somia

Quan era petita somiava. 

Somiava en ser algú important, en viatjar, en trobar el noi ideal...Somiava en qui seria, en que faria i amb qui estaria.

I aqui estic. Sola. 

Algú, em va dir que una cosa es estar sol i l'altre es sentir-se sol. 

En aquest moment jo em sento del segon grup, tinc gent amb qui em diverteixo però em falta algú. Algú amb qui poder compartir-ho tot. Algú que només m'escolti. Algú que no em jutgi i que no m'aconselli...Algú a qui li pugui dir qui sóc.

Però...Jo, qui sóc?

Una noia, que ja no somia.

http://www.youtube.com/watch?v=zEge2lxOMTM