El seu nom ho diu tot no? Mirant enrere i intentant recordar quan ens vam coneixer, no aconsegueixo trobar el moment exacte de quan per primer cop vam parlar.
A partir d'aquell dia,poc a poc, va anar entrant a la meva vida, fins al punt que ara ja no pot sortir. Bé, de surtir podria, però un rastre de records sempre quedaria.
Totes les vegades que m'ha demanat matrioni en mig del carrer, les vegades que quan tnc ganes de plorar ho acabo fent però riure, els moments en que el veig el dia cambia completament de rumb, les nostres cançons, les nostres converses per la nit en un banc (o sobre un arbre), les nostres bromes i totes les parides que fem normalment pel carrer...deixarien una marca dins meu. Ell és imprecindible.
No hay comentarios:
Publicar un comentario