ELLA

Llegeixo ràpidament el nou missatge. Em mossego el llavi. Tanco el puny. Tanco els ulls. Tanco la pestanya del xat i em tanco a mi mateixa. No puc cridar, no em puc moure...Com he pogut arribar a aquest punt? 

Començo a pensar, però només tinc records borrosos: Una confesió, un problema, una baralla...

Un sentit de culpabilitat recorre el meu cos, tan ràpid com un calfred però doloros com una punyalada. Recordo els dies de felicitat, aquells que al despertar-me només pensava en si no havia fet els deures o si el barça havia perdut la nit anterior. I ara, ara em desperto de cop, destapada, suant, a punt de plorar i amb només una cosa al cap: Ella.

Ella, la noia vestida de blanc i gris, amb el cabell esponjos i amb un somriure sincer al seu rostre angelical. Semblava una fada...Va ser la primera que no només m'escoltava, sinó que m'entenia. Que em suportava i que m'estimava per lo que era i no per el que els altres volia que sigues...

I ara, la perdré.

Torno a obrir la conversa on està escrita tota la història, la veritat. La cancel·lo. Tan de bó això servis per fer desaparèixer aquesta crua realitat. Però no, el problema segeuix, les nits d'insmni continuen, una amistat es trenca, una vida es perd i un hospital, pot estar a punt de rebre un nou pacient.

http://www.youtube.com/watch?v=cJ1-5hRY-1o