Angel

Puc ser sincer?
Ho deixaria tot i aniria a buscar-te.



Llegeixo el nou missatge. El torno a llegir. Un cop més. Em dono compte que no he respirat des de la primera lectura. Deixo anar l'aire de cop...Que significa això?
Significa el començament.

Hores després, rebo la trucada. Aquest cop el cor em fa un bot. El noi dels pantalons estrambotics ho ha deixat tot. I ara podem tornar a començar. Aquest cop fer les coses bé...
Oh, estimat diari, sóc tan feliç, es com si estigues dins d'una pel·lícula saps?
Una d'aquelles on el noi i la noia, despres de viure mil i una aventures tornen a estar junts...
I demà, com si tornessim enrere dos mesos tornarem anar, ell i jo, al mateix parc on tot va iniciar i ara, després de les mil i una aventures continuará.
Estimat Diari, tinc un somriure imborrable, i tot es gràcies a ell, al meu angel.

Més canvis

La gent canvia. I jo cada cop ho estic fent més.
Es com si ja no sigues la persona de abans saps? La meva "jo" es taaaaan diferent!
La meva jo actual pensa d'unaltre manera, vesteix diferent, canta diferent, avui porta els cabells blau i rosa (tot i que vull que es quedin permanentment així per que m'encanten) i fuma...
Se'm fa extrany dir-te que des de fa uns dies que fumo, Estimat Diari. Però he de ser sincera...Em sento bé amb un cigarret a la mà, saps? Avui he anat a comprar-ne- La meva "jo" actual s'ha vestit como una noia de 20 anys italiana i ha marxat. Tinc aquest do. Si vulgues, podria ser un apersona diferent en menys de 20 segons. Si volgues ningú sabria com soc realment. Podria ser una noia fina i amb classe que s'enamora fàcilment, o una noia de 18 anys que ja no parla. I en canvi, que sóc? Sóc una noia que no sap que és. Rebel, confusa, misteriosa, soc jo Estimat Diari!

PAPA

El meu pare, obviament, no va fer cas a la meva mare, ell sap que es la persona que més estimo en el món...Em destrossaria si la nostra relació ja no sigues la mateixa...

De que parlen els pares mentres dormim?

- Alehores allunyat d'ella

Estic darrere la porta de l'habitaió dels meus pares. Demà la meva mare marxa a estudiar a fora, marxara d'hora, molt d'hora...tot i així encara estan desperts parlant. ELmeu pare suposa que jo no estic durmint, però igualment no diu res. Probablement sap fins i tot que jo ho estic sentint tot però se que no em delatarà. La meva mare continua amb els seus arguments. Ho tinc clar. La odio. I cada cop més. COm li pot demanar al meu propi pare que s'alluny de mi?

Sobre una teulada

"Los amores de verano terminan por todo tipo de razones, pero al fin y al cabo todos tienen algo en comun: son estrellas fugaces. Un espectacular momento de luz celestial, una esfimera luz de la eternidad que en un instante se van"

La pel·lícula el Diario de Noah ja ho deia. En un instant desapareixen. I aquest instant, en el meu cas ha sigut màgic.
Ens dirigim direcció al cementiri, pujem sobre les teulades i els petons comencen i no paren. No hi ha llum però en el cel no es veuen massa les estrelles. Llàstima. Unaltre moment de pasió fa que acabem estirats, un sobre l'altre, com si res més existis. Podria ser una bonica escena d'una pel·lícula, un moment que sempre es recordara...

Petons. Caricies. Somriures. I més petons. Des de la teulada se senten veus llunyanes, si algu pases per aquí...És igual. Li trec la samarreta i ell fa el mateix. Dos cosos sota la llum dun fanal abraçats en un poble minuscul a les dotze de la nit. Només falta música...Com si em llegis el pensament, el noi dels ulls com el mar agafa el mobil i comença a sonar una dolça melodia. M'agafa de la ma, no se ballar, però a dalt d'una teulada tot es més fàcil.
La música no cesa i els petons tampoc, cada cop més intensos, cada cop més pasionals. Les mans pujen i baixen, estem ell i jo. No tinc res més al cap. Tot desapareix d'amunt d'una teulada. Tot despareix quan estic amb ell.

Em mira, em somriu i em pregunta perquè sóc tan misteriosa, perquè sóc diferent. En el fons, no sap res de mi... Li responc que no m'agrada fer veure a tothom com sóc. No m'agrada que la gent sapigui el que penso, es més dificil que em facin mal. Aixi que em poso una máscara.

S'acosta i em mira fixament:
- Es veritat, mai se el que penses...

Somric, m'acosto encara més i abans de tornar a la "rutina" dels petons li dic:

-Ara només penso en tu...



http://www.youtube.com/watch?v=ViqCO35OfNU

Jo oblidant

Poc a poc oblido.
La calor, l'agua, la platja, la cervesa, els vestist curts, els amics, la música, la piscina i la felicitat que neix a l'estiu es el millor eétode per oblidar. Realment no se si es el que vull, només desitjo deixar de pensar-hi. Deixar de sentir-me malament si veig una foto d'ell amb unaltre. Deixar de recordar al escoltar la cançó Deixar de pensar en tot el que haguès pogut ser diferent...
Només necesito això, saps?

I per ara funciona: Ballar, cantar, estar amb els amics, fer fotos, veure pel·licules, baralles de coixins, festa, bojeries, anar a correr, ser lliure. És el més indispensable...

Crec que avui es un dels dies, almenys de la última época, que més he somrigut. Somriure sense saber el perquè. Feia temps que no provava aquesta sensació...


I avui, avui he oblidat. Durant unes hores ja no m'importava res! Absolutament res! Jo i ell. Jo i els amics. Jo i la piscina. Jo i la càmera. Jo i el gat. Jo sense cap tristesa. Jo sense cap noi dels pantalons estrambotics. Només jo. Jo oblidant.

Traició

Tothom algun cop m'ha fallat.

Amics o gent coneguda, profesors, pares...Des del moment que vaig adonarmen sóc desconfiada i més freda del que potser la gent vol que sigui i avui ha arribat el punt que amb la meva mare ja no puc més. Suposo que trobar-te fotos de tu i el noi que anterriorment estava amb tu al Ipad de la propia mare a tothom li faria ràbia, però crec que el límit es la mentida, l'excusa i el fet de no afrontar la veritat i les seves conseqüències. Traició. Només te una paraula. La poca confiança que tenia, s'acaba de perdre... sobre tot, ara que ja estava oblidant, no ha sigut el millor moment veure els instants de felicitat passat amb algú que mai més estaré...

De nou

I aquí estic Estimat Diari, després de tres mesos.

Tres mesos en el que tot ha sigut diferent...I aquí estic, despres de que els meus escrits han estat llegits, després de passar el dia més extrany de la meva vida, de sentir-me dins d'una pel·licula, després de pifiar-la, de plorar tantes nits, de perdre a un noi que realment m'agradava, de sentir-me traicionada i sola de nou...Han passat tantes coses, he escrit i rebut tants missatges, he rigut, he fet molts petons, he cantat, he agafat el metro masses vegades, m'he despedit tres vegades en un dia i realment he sigut feliç...
I ara, Estimat Diari, he tornat. He tornat a la vida real, tot ha canviat per quedar-se igual. Asseguda al llit, amb les cames creuades, escrivint al ritme de la canço que tant em recorda a ell. Des del primer moment li vaig dir que a mi em constava demostrar el que sento, i ara es massa tard. Se que acavare oblidant: cadascú amb la seva vida, però m'agradaria tant tornar enrere i canviar les coses. M'agradaria tant trucar-lo i demanar-li que tot torni com abans...Tots els petons, tots els somriures, totes les cançons i les trucades que no quedesin en el passat. Tan de bo.
Les meves llàgrimes es rebelen i volen surtir al exterior, però aguanto, no penso plorar! En aquests tres mesos he crescut i ara, menys amb tu, porto sempre una màscara. Una màscara que m'ajuda, i que no rebela els meus pensaments als altres. Per això et necesito diari, per dir-te tot el que no puc (o no m'atreveixo) a dir.

Així que, aquí estic. De nou.

http://www.youtube.com/watch?v=Ibv2ZoLgcyg

Deixar-ho tot

Fins avui mai m'havia sentit tant sense rumb.
De passar a tenir el cap ple de pensaments, idees, problemes...ara ja no hi ha res.
Avui, la meva mare ha rebut un correu. Aquest correu parla de que m'he de despedir del lloc on em sento més a gust o estar tot el estiu estudiant una cosa que tampoc em diu res.
Però que fer?
Tinc el cap buit i no tinc ni forces per pensar...

Falten poques setmanes perque l'estiu comenci, per què el cole acabi. Poques setmanes per despedir-me.
Se que es una opció una mica precipitada, deixar tot de cop. Però en part potser bo, oi?
Potser trobo unaltre camí que m'agrada encara més...i això no vol dir perdre l'amistat per sempre no? O almenys espero.

Però tinc por, tinc por d'equivocar-me...Tinc por de que d'aqui uns anys em doni compte que vaig cometre el major error, abandonant.
Però sinó...que puc fer?

Oh, estimat diari...Torno a estar perduda..tan de bó poder marxar, deixar-ho tot, però tot. Surtir d'aquí i ser un altre. Tornar a començar... Tan de bo...

He de marxar, vaig a veure al noi imprecindible, a veure si les idees s'aclaren, però encara no estic preparada per comunicar-li la meva decisió...Només pensar que potser avui serà un dels últims cops que podré parlar amb ell, el estómac se'm capgira.

Adéu, estimat diari.

http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&NR=1&v=Npp7ZFOgpyM

Sentirme feliç per la felicitat d'un altre

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!



ELLA, ella per fi serà feliç. I jo, jo per fi gaudiré de la seva felicitat.

El noi impresindible

El seu nom ho diu tot no? Mirant enrere i intentant recordar quan ens vam coneixer, no aconsegueixo trobar el moment exacte de quan per primer cop vam parlar.
A partir d'aquell dia,poc a poc, va anar entrant a la meva vida, fins al punt que ara ja no pot sortir. Bé, de surtir podria, però un rastre de records sempre quedaria.

Totes les vegades que m'ha demanat matrioni en mig del carrer, les vegades que quan tnc ganes de plorar ho acabo fent però riure, els moments en que el veig el dia cambia completament de rumb, les nostres cançons, les nostres converses per la nit en un banc (o sobre un arbre), les nostres bromes i totes les parides que fem normalment pel carrer...deixarien una marca dins meu. Ell és imprecindible.

Recorre una part d'un camí, no significa equivocar-se

Avui.
Avui em pot canviar la vida. A partir de avui, jo seré diferent i el meu futur agafarà un camí o un altre... Diuen que recorre una part d'un camí no significa equivocar-se...Però i el temps predut?
Avui, un dia normal com qualsevol altre deicidirà si continuo en aquest camí o si canvio de direcció bruscament, decidirà si em quedo amb la gent que més admiro, o no.

Aquest és el motiu de el meu estat dels últims dies...Si no fos per ell, el noi imprecindible a saber com hagués acabat, pitjor que fa uns mesos no, perquè allà vaig tocar fondo, però m'hauria tornat a enfonsar?

I aquesta, és una de les poques preguntes que no necesito cap resposta, millor.

Avui, els nervis m'han vençut. En el fons no és més que un examen, però aquest examen ho soposa tot....Sovint penso en com les coses haurien canviat amb petits gestos: si agafo el carrer més curt o més llarg, si menjo una poma o tres galetes, si decideixo parlar o no amb una persona...

I avui és un dia, que depén de com acabi tot canviarà, i mai sabré com hauria sigut la meva vida si avui hagués estat diferent.

No deien que mai has de mirar enrere?

-Busques algú?

I el veig, darrere meu. No deien que mai has de mirar enrere? Un altre cop la vida m'està donant una lliçó, el passat és passat, s'ha de viure el present. Però és difícil complir-ho. Si pogués tornar unes mesos enrere i reviure tots els moments anteriors...Aquelles mirades, els somriures de complicitat, les abraçades, els petons...El nostre últim petó...però sobre tot, la nostra última tarda junts...Si ho hagués sapigut...

Jo: No, no estib buscant a ningú (ja t'he trobat)
Ell: (amb els seus ulls color mel em mira i em somriu)

I travessant la Gran via no puc deixar de somriure. Ell em parla i jo responc. De que va la conversa? Tan se val! Estic al seu costat i després de tan silenci no puc demanar mñes. Amb una mica de sort no notarà que la veu em remola, que les galtes em cremen i que tinc un somriure permanent al rostre...

Sobre un arbre

Estava perduda i he acabat sobre un arbre. Perduda, però sobre un arbre, no està malament no?

I ara és el nostre arbre, bé dir-li arbre potser es excessiu fins i tot per un tronc talat en mig de la ciutat...Però continua sent el nostre lloc. I per què no?
Quanta gent podria explicar que s'ha estat sobre un arbre cantant, escoltant la nostra cançó, abraçant-nos i sent només amics? Qui ho podria dir? Qui podria dir que acabariem així quan ens vam conèixer per pura casualitat? Qui?

I es que ell, juntament amb la noia amb qui més confio i més necesito , ha estat allà en el moment adequat.

Ell, ell em fa feliç. Sigui on sigui, al carrer, a un banc o sobre un arbre... em treu un somriure.

Perduda

Em començo a sentir empresonada. Es com si intentant fugir vaig començar a correr cap a una direcció i ara, aquest camí ja no té sortida. No te solució, he arribat al final i no puc ni tornar enrere... Ni a l'escola, ni al conservatori, ni amb les meves amistats...és possible que tot ho hagi fet malament?

Porto uns dies que no tinc ni ganes de viure, es com si haguès recaigut en el passat, com si tornes a no ser RES. Hi han poques coses que em fan continuar i la idea de separar-me de la gent que em fa viure em desgasta per dins.

Sobretot la gent que sap que estic malament sense mirar-me...Trobaré a faltar això. Molt.

No sabria com anomenar-me a mi mateixa: Fugitiva? Empresonada? Be, ja ho se: perduda...

Estic perduda.


Att. Una noia complidada, confusa i perduda.

Perill

El meu diari, comença a perillar.
Expico: la relació amb la meva mare mai ha sigut meravellosa (per no dir que no ens portem gens bé) i a més, ara estic farta que em controlin minut per minut. En els últims mesos m’han tret tot el que m’importava: la música, el piano, la platja, la tranquilitat i ara només em falta que em treguin el fet de poder escriure’t.
Em sento empresonada dins la meva vida i no se com lliberar-me del món, i això no és la solució, però almenys m'ajuda a sobreportar-ho.
Aixi que, estimat diari, desitjam sort i encreua els dits perquè els meus pares no descobreixin la existencia d’aquests escrits...A saber com acabaria...!


PD: En (el pitjor) cas que, mamma i papa esteu llegint això: TANQUEU I NO LLEGIU MÉÉÉS!

La noia amb qui més confio en el món i que més necesito

Tot va començar al sofà de l'entrada de casa de l'amic imprecindible .

En aquell sofà, va començar una de les nits que mai oblidaré, no només per la multa que ens van fer (una llarga historia, bé, en veritat és molt fàcil d'explicar...però no ve al cas!), sinó que va ser una nit inolvidable per l'amistat que es va crear. En aquell sofá jo i la noia amb qui més confio i que més necesito ens vam sincerar i vam dir la veritat, cosa que feia temps que no podía fer-ho amb ningú.

Com bé diu el sobrenom, és la noia amb qui més confio...etc etc, ella és la meva companya d'aventures, la meva complice, la persona que sap més de mi, la noia que em fa riure quan no tinc ganes de fer-ho...i sobre tot, és una raó per viure.

Algun dia et confesaré tot el que he passat amb ella, però avui ja no tinc temps de relatar'ho tot!
Fins i tot potser algun dia llegirà això i potser t'escriu algu! Qui sap?!

Mentrestant...doncs bé...ja saps qui és, un dels pocs diamants que coneixeré al llarg de la meva vida.

Bona nit, Estimat Diari.

Altres dilemes

Deixan't de banda el assupte amoros, del qual parlare més tard, tinc altres pensaments recurrents en el cap:

"ELLA", l'amiga que se'n va un any i tinc por de perdre, l'amic imprecindible, la noia amb qui més confio en el món i que més necesito, si m'expulsen del col·legi, la relació amb/i dels meus pares...

Tinc el cap a punt d'explotar i no tinc ni temps ja que el que tinc el dedico a preparar l'examen per què no em separin de: la noia amb qui més confio en el món i que més necesito i de l'amic imprecindible... Algun cop estaré tranquila?


Att. Una noica confusa, complicada i sense temps per ordenar els seus pensaments.

El noi dels ulls de color mel

- Els teus ulls m'enamoren.

Un any enrere la meva declaració ho va canviar tot.
Va començar una histròria que desgraciadament va acabar molt malament i fins fa unes mesos (bé, en veritat unes setmanes..ejem) no ho tenia gens superat. I ara, ara que estic bé doncs em falta poc per tornar a caure a les mans del propietari dels ulls de color mel.

Durant un temps vaig pensar que el noi que vaig conéixer no existia, que només era una actuació amb la finalitat de conseguir-me i jugar amb mi...aquesta ideea la tenia clarissima però ara tinc els meus subtes...potser no va ser així. Tothom s'equivoca no?
Ara bé, és el cas de donar una segona opurtunitat? El temps ho dirà...

Errors

Com saber si es un error si no el comets?
Estaria bé que estistís una resposta a tal pregunta, ja que molets vegades l'ha formulo. Diuen que els records es poden reactivar només sentint una olor, una paraula o una canço...En el meu cas , els seus ulls color mel i la seva manera d'abraçar-me m'han fet tornar al passat. M'ha fet tornar als records que ara formen el somni que m'ha fet apendre. Aquella étapa, que sota l'odi i el dolor em sembla màgica i molt bonica.
Se que hauria de continuar sense mirar enrere, però...i si...i si aquest cop és diferent? M'he d'arriscar? He de comentre el "possible error" amb el ell, el noi dels ulls de color mel?

Att. Una noia complicada, i aquest cop molt confusa.




http://www.youtube.com/watch?v=7mBfW-CdgLE

Només un somni

I aquesta serà la meva última vegada, el miraré i tot s'haurà acabat. Tot. Totes les llàgrimes, els records, les nits plorants, les cançons tristes, tot això desapareixerà i quedarà com si fos un somni. Un d'aquells somnis que no se sap si són bons o dolents, els que et deixen aquell sabor amarg a la boca, els que et donen tan angustia que no et fan ni pensar, o al contrari, et fan pensar fins a cert punt que les idees es comencen a desordenar. Tot el que creies que havies fet bé, decop es capgira i és una equivocació. Tota la vida buscant la perfecció i donar-te compte que es impossible trobar-la pel simple fet que no existeix. Però aleshores per què la segueixo buscant si se que no la trobaré?

I el veig, només una mirada, no puc abusar. Només una, ja està.

Fet.

No el tornaré a mirar.

I el torno a veure. Maleeixo el meu subconcient. Em giro i està allà. Tan a prop, tan lluny. Tan simple que és complicat...

I em mig d'un estrident silenci tanco els ulls, i penso. Les idees es comencen a ordenar, tot el que pensava que havia fet malament, continua estant malament però somric i decideixo oblidar. Oblidar de tal manera que tot sembli un somni. Aquest cop, un somni que fa apendre. Un somni que deixa pas a d'altres.


http://www.youtube.com/watch?v=wVyggTKDcOE

ELLA

Llegeixo ràpidament el nou missatge. Em mossego el llavi. Tanco el puny. Tanco els ulls. Tanco la pestanya del xat i em tanco a mi mateixa. No puc cridar, no em puc moure...Com he pogut arribar a aquest punt? 

Començo a pensar, però només tinc records borrosos: Una confesió, un problema, una baralla...

Un sentit de culpabilitat recorre el meu cos, tan ràpid com un calfred però doloros com una punyalada. Recordo els dies de felicitat, aquells que al despertar-me només pensava en si no havia fet els deures o si el barça havia perdut la nit anterior. I ara, ara em desperto de cop, destapada, suant, a punt de plorar i amb només una cosa al cap: Ella.

Ella, la noia vestida de blanc i gris, amb el cabell esponjos i amb un somriure sincer al seu rostre angelical. Semblava una fada...Va ser la primera que no només m'escoltava, sinó que m'entenia. Que em suportava i que m'estimava per lo que era i no per el que els altres volia que sigues...

I ara, la perdré.

Torno a obrir la conversa on està escrita tota la història, la veritat. La cancel·lo. Tan de bó això servis per fer desaparèixer aquesta crua realitat. Però no, el problema segeuix, les nits d'insmni continuen, una amistat es trenca, una vida es perd i un hospital, pot estar a punt de rebre un nou pacient.

http://www.youtube.com/watch?v=cJ1-5hRY-1o

Complicacions

Tinc el cap fet un embolic. Res més a dir...

Att. Una noia complicada

Una noia que ja no somia

Quan era petita somiava. 

Somiava en ser algú important, en viatjar, en trobar el noi ideal...Somiava en qui seria, en que faria i amb qui estaria.

I aqui estic. Sola. 

Algú, em va dir que una cosa es estar sol i l'altre es sentir-se sol. 

En aquest moment jo em sento del segon grup, tinc gent amb qui em diverteixo però em falta algú. Algú amb qui poder compartir-ho tot. Algú que només m'escolti. Algú que no em jutgi i que no m'aconselli...Algú a qui li pugui dir qui sóc.

Però...Jo, qui sóc?

Una noia, que ja no somia.

http://www.youtube.com/watch?v=zEge2lxOMTM